ï»ż RĂ dio Estel
ï»ż





PĂ gines que m'han corprĂšs

Dia d'emissiĂł: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

DescripciĂł: PĂ gines que m'han corprĂšs no Ă©s un programa sobre llibres, sinĂł un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres sĂłn capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui Ă©s l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un barĂł? És catalĂ ? CastellĂ ? AnglĂšs? De l’actualitat? Un autor clĂ ssic? 


A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissiĂł acompanyats de la selecciĂł de frases que ha comentat la Teresa. El programa tĂ© un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pĂ gines que a vosaltres us hagin corprĂšs i la Teresa en triarĂ  una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a mĂ xim de 2 pĂ gines del llibre (mĂ xim 3.000 carĂ cters).

DirecciĂł: Teresa Forcades
RedacciĂł:
PresentaciĂł: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20180620-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 38

Guillaume Apollinaire, en canvi, era realment encantador. Just aleshores, Ă©s a dir, a l’ùpoca en quĂš Gertrude Stein va conĂšixer Apollinaire, hi havia l’emociĂł per un duel en el qual ell s’havia de batre amb un altre escriptor. Fernande i Pablo en van parlar amb tant d’entusiasme, i tan divertits, i amb tant d’argot de Montmartre, aixĂČ era al començament de conĂšixer-se, i ella sempre es mostrĂ  mĂ©s aviat poc clara sobre el que va passar. PerĂČ el quid de la qĂŒestiĂł era que Guillaume havia desafiat l’altre home, i Max Jacob havia de ser el padrĂ­ i testimoni de Guillaume. Guillaume i el seu rival es van asseure en el seu cafĂš preferit tot el dia i esperaren, mentre els seus padrins anaven i venien. Com va acabar tot, Gertrude Stein no ho sap, nomĂ©s que no es va batre ningĂș, perĂČ el gran esvalot va ser per la factura que cada padrĂ­ i testimoni va donar al seu representat. AllĂ  s’hi especificaven l’hora en que havien pres cada cafĂš i, naturalment, havien de prendre un cafĂš cada vegada que s’asseien en un local o un altre amb un representant o amb l’altre, i tambĂ© quan els dos padrins es trobaven. Es plantejĂ , aixĂ­ mateix, la qĂŒestiĂł de sota quines circumstĂ ncies tenien la necessitat absoluta de prendre una copa de conyac amb el cafĂš. I quantes vegades haurien pres cafĂš si no haguessin estat padrins. Tot aixĂČ els conduĂ­ a reunions interminables i discussions i afegits mĂ©s interminables encara. Va durar dies, potser setmanes i mesos, i quan va ser que tothom va cobrar, al final, fins i tot el propietari del cafĂš, ningĂș no ho sap del cert. Va ser molt comentat que Apollinaire s’havia desprĂšs amb una immensa dificultat fins de la mĂ©s mĂ­nima quantitat de diners. Tot plegat era d’allĂČ mĂ©s fascinador.

Apollinaire era molt atractiu i interessant. Tenia el cap d’un dels Ășltims emperadors romans. Tenia un germĂ  del qual havĂ­em sentit parlar perĂČ que no vam veure mai. Treballava en un banc i, per tant, anava raonablement ben vestit. Quan algĂș de Montmartre havia d’anar a algun lloc on s’havia d’anar vestit de manera convencional, ja fos per trobar-se amb un conegut o assistir a una cita de treball, sempre duia una peça de roba d’un vestit que era del germĂ  de Guillaume.

Guillaume era extraordinĂ riament brillant i no importava el tema del qual es parlĂ©s, ni si en sabia res o no, de seguida en copsava el sentit i l’elaborava grĂ cies al seu enginy i la seva imaginaciĂł fins a portar-lo mĂ©s enllĂ  que ningĂș altre que en sabĂ©s mĂ©s que ell i, ben sorprenentment, de manera generalment mĂ©s encertada.

Una vegada, uns quants anys mĂ©s tard, estĂ vem sopant amb els Picasso i, en una conversa, vaig conĂšixer el millor de Guillaume. Em vaig sentir molt satisfeta, perĂČ, va dir Eve (Picasso ja no vivia amb Fernande), Guillaume estava tremendament begut, si no no hauria passat mai. Tan sols en una circumstĂ ncia aixĂ­ algĂș podia aconseguir fer tornar alguna frase en contra de Guillaume. L’Ășltima vegada que el vam veure va ser a ParĂ­s desprĂ©s de tornar del front. L’havien ferit seriosament al cap i li havien hagut de treure un tros de crani. Estava esplĂšndid amb el seu bleu horizon i el cap embenat. Va dinar amb nosaltres i vam estar xerrant una bona estona. Estava cansat i li pesava el cap. Es mostrĂ  molt seriĂłs, gairebĂ© solemne. Ens en vam anar poc desprĂ©s, estĂ vem treballant amb el Fons Nord-americĂ  per als Ferits de Guerra Francesos, i no el vam tornar a veure mai mĂ©s. MĂ©s tard, Olga Picasso, la dona de Picasso, ens va dir que Guillaume Apollinaire havia mort la nit de l’armistici, que ells l’havien acompanyat tot el vespre, i que feia bon temps, les finestres estaven obertes i la gentada que passava cridava Ă  bas Guillaume, mori Guillem*, i com que tothom que el coneixia sempre anomenava Guillaume Apollinaire pel seu nom, fins i tot en el moment de la seva mort aixĂČ l’havia de molestar.

Havia estat un heroi de debĂČ. En tant que estranger, la seva mare era polonesa i el seu pare probablement italiĂ , no era en absolut necessari que es presentĂ©s voluntari per anar al front. Era un home de costums, fet a una vida literĂ ria i a les delĂ­cies d’una bona taula i, malgrat tot aixĂČ, es va presentar voluntari. Primer es va fer de l’artilleria. Tothom li havia dit que era menys perillĂłs i mĂ©s fĂ cil que la infanteria, perĂČ, al cap de poc, no va poder suportar aquesta semiprotecciĂł i es va traslladar a infanteria, i el van ferir en un atac. Va passar molt temps a l’hospital, es va recuperar una mica, va ser aleshores que el vam veure, i al final va morir el dia de l’armistici.

La mort de Guillaume Apollinaire va significar un gran canvi per a tots els seus amics, a mĂ©s del dolor per la seva mort. Era tot just acabada la guerra, quan moltes coses havien canviat i la gent, naturalment, se separava. Guillaume hauria estat un lligam d’uniĂł, sempre havia tingut la virtut d’aplegar la gent, i ara que se n’havia anat, els amics van deixar de veure’s. PerĂČ tot aixĂČ va passar molt temps mĂ©s tard, (...)

* Mori Guillem: els crits es referien naturalment al kĂ iser Guillem II.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. COM VA ACABAR TOT, GERTRUDE STEIN NO HO SAP, NOMÉS QUE NO ES VA BATRE NINGÚ, PERÒ EL GRAN ESVALOT VA SER PER LA FACTURA QUE CADA PADRÍ I TESTIMONI VA DONAR AL SEU REPRESENTAT.

2. GUILLAUME ERA EXTRAORDINÀRIAMENT BRILLANT I NO IMPORTAVA EL TEMA DEL QUAL ES PARLÉS, NI SI EN SABIA RES O NO, DE SEGUIDA EN COPSAVA EL SENTIT I L’ELABORAVA GRÀCIES AL SEU ENGINY I LA SEVA IMAGINACIÓ FINS A PORTAR-LO MÉS ENLLÀ QUE NINGÚ ALTRE QUE EN SABÉS MÉS QUE ELL I, BEN SORPRENENTMENT, DE MANERA GENERALMENT MÉS ENCERTADA.

3. L’HAVIEN FERIT SERIOSAMENT AL CAP I LI HAVIEN HAGUT DE TREURE UN TROS DE CRANI.

4. ERA UN HOME DE COSTUMS, FET A UNA VIDA LITERÀRIA I A LES DELÍCIES D’UNA BONA TAULA I, MALGRAT TOT AIXÒ, ES VA PRESENTAR VOLUNTARI.


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjĂ  d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pĂ gines que t’han corprĂšs. El text que envĂŻis ha de ser en catalĂ  i ha de tenir un mĂ xim de 3.000 carĂ cters. Cal que indiquis l’autor, el tĂ­tol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui catalĂ , l’editorial, l’any d’ediciĂł i tambĂ© el nĂșmero de les pĂ gines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triarĂ© un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
PoblaciĂł
Comentari




TORNAR ACTUAL