Ràdio Estel
OPINIÓ 
Els cementiris, més d’un segle de canvis (1787-1898)
Joan Pallarès-Personat 29/10/2019

La il·lustració del segle XVIII va qüestionar des del primer moment la inhumació dels morts a l’interior de les esglésies, en especial en períodes d’epidèmia i gran mortalitat. A l’Estat, el metge José de Aranda ja ho qüestionava el 1737 i el 1745, a França, l’abbé Charles Gabriel Porée edità un treball de gran ressò sobre la necessitat sanitària d’aïllar els enterraments.

La França de Lluís XVI va regular el 1776 els enterraments interiors, Carles III ordenaria la construcció del primer cementiri al Real Sitio de la Granja de San lldefonso, el 1883; regulant-ho en disposicions posteriors i finalment per la Reial Cèdula de 3 d’abril de 1787 establia que els cementiris s’havien de construir en despoblat, llocs airejats, sense habitatges propers, podent aprofitar-se els voltants d’ermites vora poblat, prioritzant-se en els indrets que havien patit epidèmies recents continuant progressivament per tota la resta del país.

A la norma poc cas se li va fer, Carles IV el 1804 va promoure que el govern construís cementiris municipals, de manera que a trenta anys de la primera normativa, començaria a perfilar-se la iniciativa.

També la nova llei topà amb les congregacions religioses, no va ser fins la Reial Cèdula de 10 de maig de 1818 que va permetre continuar en els enterraments a l’interior de les congregacions dels seus membres. 

Passar d’enterrar a les esglésies o als fossars parroquials, que en el cas de les ciutats i pobles ocupaven una llenca de terra, avui generalment una plaça, tocant la vella església, va ser un trauma i tot i generalitzar-se va durar més de cent anys i el procés va anar paral·lel a les convulsions del país al segle XIX: guerra del Francès, Absolutisme, Trienni Liberal, Malcontents, Carlinades... avançant a glops i en processos locals molt particulars, poc homogenis.  

Generalment amb el nou cementiri s’arribava a un moment en que no s’inhumava més en el fossar vell, però els fills recorrien a tota mena de subterfugis i trampes per a que el pare i la mare jaguessin plegats, incorrent en veritables il·legalitats.

L’Església que en la ruralia a vegades va ser còmplice d’aquestes irregularitats, en les grans ciutats va defensar majorment l’enterrament als nous cementiris, els orígens dels principals de Catalunya van ser a Reus, el del Roser des de 1802 i el nou el 1871; Tarragona des de 1809; Barcelona, el vell o del Poblenou 1819 sobre l’anterior de finals del segle XVIII; Igualada, cementiri vell, 1819; Tàrrega, 1840; Girona, 1851; Berga, 1854; Valls, 1863; Sitges 1864, sobre el vell de 1814; Montblanc, 1885; Tortosa, 1901.

Els petits pobles que hi anaven molt a remolc, es van espavilar quan el 1884 va aparèixer l’ordre de clausurar 7.186 dels 10.091 cementiris censats a Espanya, atorgant-se pròrrogues, però mirant en consciència els nous permisos, 200 entre 1886 i 1888, aconseguint finalment que els petits municipis, menors als 5.000 habitants, poguessin adaptar-se a la normativa, en eximir-los el 1898, de capellà, enterramorts, sala d’autòpsies, magatzem i altres càrregues que els hi feien impossible mantenir-se en la legalitat, restant, en poblacions rurals, algun dels antics fossars al costat de l’església, que complia la normativa.













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET