ESGLÉSIA CATALUNYA 
Solistes dels salms
Oriol Junqueras i el monjo de Montserrat Hilari Raguer reflexionen conjuntament sobre la salmòdia cristiana
Oriol Junqueras- Hilari Raguer 09/07/2019

SOLISTES DELS SALMS

El P. Ireneu Segarra, antic director musical de l’Escolania de Montserrat, va explicar una vegada a tota la comunitat què és un solista. No és simplement un que té un veu molt bona, sinó un que, a més de tenir coneixements musicals i bona veu, “sent” la música, interioritza una peça i és capaç de donar-ne una interpretació o versió personal, sempre amb fidelitat a la partitura del compositor. Amb més raó encara es diu dels directors d’orquestra, que donen versions diferents d’una mateixa simfonia. En un sentit anàleg hem de dir que tots els cristians hauríem de ser “solistes dels salms”, és a dir, ser capaços d’aplicar-nos-els i viure’ls d’una manera personalitzada.

“L’hora del lector”

Aquesta noció dels solistes coincideix curiosament amb el criteri generalitzat dels crítics literaris moderns, segons els quals, quan un escriptor ha publicat la seva obra, ja deixa en certa manera de ser seva, perquè cada lector, a partir del mateix text, el pot entendre i se’l pot apropiar de manera personal. Això succeirà sobretot si es tracta de poesia, que per l’ambigüitat del llenguatge metafòric es presta molt més que la prosa a la multiplicitat de sentits i d’interpretacions.
    S’ha publicat una reedició del crític literari, editor i assagista Josep M. Castellet La hora del lector, edició definitiva de Península, Barcelona, 2001), de la qual Umberto Eco, quan va ser publicada per primera vegada, el 1957, va dir que era “un llibre profètic”. En aquest llibre, Castellet sosté aquesta teoria: l’amo del text és el lector, més que l’autor. Parla de “la idea de lectura com a creació”, perquè “no hi ha obra d’art literària acabada sense que hagi existit abans la recepció de l’obra pel lector”. L’autor necessita el lector, i el lector l’autor:

    Es tracta del caràcter específicament purificador del doble exercici de creació literària, ja que el món revelat per l’autor i animat pel lector serà el món real en el qual ambdós conviuen, i l’objecte d’aquesta recreació del mateix en la novel·la, un mateix afany de purificació o millora.

*Aquí fa de bon recordar el primer vers del primer sonet del “Cançoner” de Petrarca, que s’adreça directament als lectors amb aquestes paraules: “Voi che ascoltate in rime sparsa” (“Vosaltres que escolteu en rimes disperses”). Un vers que molts crítics literaris consideren que representa l’inici de la literatura moderna, precisament perquè l’autor s’adreça per primera vegada directament als seus lectors.

Explica Castellet que l’evolució de la literatura moderna fa que l’autor es difumini i en canvi el lector prengui més importància: “el lector s’ha convertit en protagonista actiu de la creació literària. I el nostre temps, en el temps del lector”. Amb molta més raó podríem dir nosaltres que “és l’hora del salmista”.
    És un tòpic, en el teatre, la novel·la i també el cine, el cas de l’actor que es compenetra tant amb el seu paper que el transporta a la vida real; per exemple, un que fa el paper de Judes en una representació de la Passió i acaba essent traïdor i assassí en la seva vida real.
    Tot això té una clara aplicació a la nostra manera de resar els salms. En una crítica d’una representació recent de l’obra de teatre Les criades, de Genet, i a propòsit de la seva actualitat en el context de després de l’atemptat de les torres de Nova York, es deia que una obra clàssica és aquella que és capaç de recrear-se en circumstàncies noves. A París, el 1961, es representava, traduït, el drama de Calderón de la Barca El alcalde de Zalamea, justament quan acabava de produir-se el putsch dels militars d’ultradreta a Algèria, que volien llançar-se en paracaigudes sobre París i substituir la república democràtica de De Gaulle per una dictadura militar. La premsa francesa comentava l’actualitat d’aquell drama calderonià, on un militar fa servir la força que li ha estat confiada, no per defensar la pàtria, sinó per violar-la. El llibre dels Salms és en aquest sentit un gran clàssic, capaç de recrear-se a cada generació, a cada país, en cada cultura, en cada creient.

Aplicació a la salmòdia

    Deia Castellet que l’“hora del lector” és, en realitat, “l’hora de l’equilibri entre dos homes (autor i lector) que es descobreixen iguals en una tasca comuna”. I encara que en el cas dels Salms, i de tota la Bíblia, l’equilibri haurà de ser no entre dos homes, sinó entre l’autor diví i el lector humà, subsisteix la complicitat. Dins de les Sagrades Escriptures, aquesta personalització del text s’aplica especialment als Salms, perquè el gènere poètic, basat en les metàfores, invita a les transposicions. Per això, si entre els jueus la part principal de la Bíblia era i és la Torà, que és prosa, per als cristians prenen més importància els profetes i els salms, que són sobretot poesia, susceptible de múltiples actualitzacions i personalitzacions..
    La salmòdia cristiana no consisteix només en recitar o cantar el text dels salms, sinó que, tot dient aquelles paraules, les hem de “brodar” amb els sentiments o afectes personals que el salm ens suscita. Si no hi ha aquest plus actual i personal, la salmòdia no és oració.
    Si en una assemblea que salmeja es pogués fer una mena d’electroencefalograma del que pensen o senten els presents, no n’hi hauria dos d’iguals, perquè tothom afegiria alguna cosa a partir del text que tots diuen (llevat que algú, distret o adormit, donés un electro “pla”). Per això és innecessària la proposta d’alguns de reemplaçar el text dels salms bíblics per càntics espirituals moderns o personals. Hem d’afegir-hi el plus personal, però a partir del text sagrat que tots pronunciem igual. Aquesta és la condició, i alhora la riquesa, de la pregària litúrgica comunitària: podem dir tots alhora el text litúrgic, però fent-ne cadascú pregària personalitzada.
    La mentalitat moderna demana “dir allò que penses”; l’espiritualitat litúrgica ens proposa “pensar allò que dius”, o sigui “que la nostra ment concordi amb la nostra veu”, segons la sentència de sant Benet, inspirada en sant Agustí i represa en l’encíclica Mediator Dei de Pius XII i en la constitució Sacrosanctum Concilium del Vaticà II. Així, la litúrgia esdevé escola d’oració. Aquesta és l’essència del moviment litúrgic: un retorn als textos litúrgics com a font de la nostra pietat, amb preferència a qualsevol altre escrit devot.
    Sant Atanasi deia que el llibre dels Salms té la particularitat, que no ofereix cap altre llibre de la Bíblia, que te’ls pots apropiar:

Encara hi ha una altra cosa a admirar, en els Salms. En els altres llibres, allò que els sants hi diuen i allò de què hi parlen, els qui ho llegeixen o ho escolten ho refereixen a aquells de qui ha estat escrit, i no s’identifiquen pas amb ells; en tot cas es fan imitadors de les gestes proclamades només admirant-les i desitjant-les. Però el qui pren aquest llibre llegirà els salms que profetitzen sobre el Salvador amb sentiments de meravella i d’adoració, com passa amb els altres llibres de l’Escriptura; la resta de salms, en canvi, els llegeix com si fossin paraules d’ell mateix. I el qui escolta en queda compungit com si parlés ell mateix, i és afectat per les paraules dels càntics com si fossin seves.

Potser, tal com pot explicar un de nosaltres (l’Oriol), un dels llocs on això resulta més evident és en una pregària dels presos d’una presó, en què cada vida és exemple de contradiccions i complexitats. A vegades fins a una mena de paroxisme emocional.

    La regla d’or de la salmòdia segons Cassià és: resar un salm com si en fossis l’autor, o com si hagués estat escrit expressament per a tu: “Penetrats dels mateixos sentiments amb els quals va ser compost o cantat el salm, esdevenim, per dir-ho així, els seus autors. Ens anticipem al pensament, més que seguir-lo; copsem el sentit, més que comprendre la lletra”.
    Quan es van publicar els salms d’Ernesto Cardenal, molts s’hi van entusiasmar, perquè eren una mostra de la vigència de la pregària sàlmica, projectada amb gran força poètica sobre la problemàtica humana i cristiana de l’Amèrica Llatina, però algunes comunitats de l’Amèrica Llatina compromeses amb la teologia de l’alliberament els emprava a la litúrgia en lloc dels salms canònics. Això portava a un greu empobriment. Aquells salms de Cardenal eren una mostra de les infinites direccions que podia prendre la Paraula de Déu, però l’encaixonaven sempre en la mateixa direcció: denúncia de l’opressió, de l’imperialisme ianqui, del consumisme, etc. Tot això ja ho podien sentir o pensar mentre resaven els salms canònics, sense necessitat d’alterar el text inspirat.
    En els comentaris de salms, hem de començar sempre per explicar el sentit literal o històric, o sigui què deia l’autor amb aquell salm als israelites. Després hem de passar a la relectura cristiana: què afegeix Jesucrist a aquell salm, tant si el posem en boca seva que el diu al Pare (“cristificar per baix”) com si el considerem dit per l’Església a Crist glorificat (“cristificar per dalt”). Finalment hem de buscar aplicacions actuals i invitar els qui el resin a apropiar-se el salm per a fer-ne també aplicacions personals. Tant la relectura cristiana com les aplicacions actuals i personals han de ser coherents amb la interpretació històrica literal, sense fer violència al text, sinó deixant-se portar d’ell. En les dues primeres etapes (interpretació històrica literal i relectura cristiana) podem anar tots junts, i potser també, almenys en bona part, en la projecció a aplicacions actuals (encara que aquestes es fan bàsicament a partir de la problemàtica en la qual cada persona, o cada grup, es troba immers), però les aplicacions personals seran generalment íntimes i difícils de compartir. Per això la salmòdia en comunitat, com tota celebració litúrgica, demana contenció emocional, un cert hieratisme, que amaga una forta vivència sense exterioritzar-la. Només així podem pregar junts, tant en la Litúrgia de les Hores com en l’Eucaristia. En un cor, no tots poden ser solistes, però en la salmòdia comunitària, tots hem de ser “solistes dels salms”.

Relectures i aplicacions actuals dels salms

El llibre dels Salms va quedar materialment clos amb la recopilació de diverses col·leccions i la redacció definitiva poc abans de Crist, però té una nova vida en la relectura que en fan Jesucrist i l’Església naixent. Aquesta relectura, divinament inspirada, ha quedat recollida en els escrits del Nou Testament. És una nova etapa del Salteri. És per això que els Pares de l’Església i molts escriptors eclesiàstics, com sant Benet en la seva Regla, introdueixen les citacions de salms amb la fórmula “com diu el profeta...”. El profeta per antonomàsia no és Isaïes ni Jeremies, sinó David, a qui s’atribueix tot el Salteri. Però el llibre dels Salms encara tindrà una nova vida en l’ús que al llarg de la història de l’Església faran dels salms els teòlegs i els místics. Entre els mètodes d’interpretació de la Bíblia que esmenta el document de la Pontifícia Comissió Bíblica del 1993 hi ha el de la “història dels efectes” (Wirkungsgeschichte), o sigui la interpretació que se n’ha fet al llarg de la història. Les citacions de salms, ni que sigui segons el text defectuós de la Vulgata, són relectures que no perden la seva vigència en el camp de l’espiritualitat o la pietat, encara que exegèticament hagin quedat superades.
En l’aplicació de la teoria, més amunt recordada, de Castellet als salms, el cas és en certa manera invers. En la novel·la moderna que Castellet analitza, l’autor ofereix al lector uns fets sense comentaris (com una càmera de cine, diu, que fa veure uns fets que han de parlar per ells mateixos i que l’espectador interpretarà). En els salms no hi ha (generalment) narració de fets, sinó només expressió d’uns sentiments o afectes, i el qui resa el salm els ha situar en una situació de fet històrica, que no sempre es deixa reconstruir fàcilment, i, al capdavall, en la situació de fet i la problemàtica humana i religiosa del propi orant. Deia el cardenal Schuster, a propòsit dels salms del just perseguit, que la litúrgia empra en temps de Passió, que “els evangelis ens donen la història de la Passió, mentre els salms ens en mostren la psicologia”.
L’aplicació d’aquesta teoria a la Paraula de Déu és segons com més inexacta i segons com més exacta. Més inexacta, perquè si les Sagrades Escriptures “tenen Déu per autor” (Vaticà I), no podem aplicar a Déu la idea d’insuficiència o indigència, perquè Déu no necessita que nosaltres perfeccionem la seva obra. Però, d’altra banda, és més exacta, perquè, molt més que qualsevol altra obra literària, tota la Bíblia, però sobretot el llibre de pregàries que és el Salteri, no té més finalitat que ser llegida, interpretada personalment, viscuda i aplicada a la pregària i a la vida dels creients, i porta en ella la força de l’Esperit Sant per a donar-li aquesta eficàcia: “No m'avergonyeixo de l'evangeli, que és poder de Déu per a salvar tots els qui creuen” (Rm 1,16).













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET